Us deixem amb l'article que el nostre Bisbe Salvador ha fet arribar a tots els sacerdots de la diocesi i als mitjans de comunicació en aquests moments de incertesa per la crisi del coronavirus. 

 

Escric aquestes línies en la tarda del divuit de març i, mirant pensatiu, a través de la finestra els abans bulliciosos carrers que ara estan buits de gents i sense tot just circulació rodada.

 

Segurament ha estat un impuls natural voler escriure alguna cosa sobre la terrible pandèmia que estem sofrint tots. Seria millor estar callat? És menys compromès el silenci? Accepto els riscos que comporta el parlar o escriure sobre un assumpte tan complex, tan tremend i que causa un gran temor en tots nosaltres.

 

L'impuls té una motivació inicial, un desenvolupament i un final amb un enfocament exclusivament cristià. Des de l’Evangeli viscut al si de l’Església catòlica.  

 

És a dir, amb sentiments que neixen del bisbe d'aquesta diòcesi, d'un pastor que cuida el seu ramat, i que es dirigeixen al cor de les persones creients que té encomanades pel Bon Pastor que és Jesucrist. També, per descomptat, aquests sentiments s'acosten a totes les persones que comparteixen amb nosaltres la vida ciutadana.

 

Sobre aquesta dura realitat s'ha escrit molt en aquestes últimes setmanes des de tots els punts de vista. Des de la ciència, la sanitat, la psicosociologia, l'economia, la cultura o les relacions internacionals. S'han valorat les causes, la implantació progressiva i les conseqüències. Hi ha hagut múltiples recomanacions, advertiments i sancions.

 

El resultat és una gran perplexitat que bascula entre la por exagerada o la indiferència més absoluta. És cert que el centre d'aquesta forquilla és molt ampli i abunda la comprensió, la responsabilitat i la solidaritat d'una gran part de la població.
A això s'afegeix un immens agraïment a tots aquells professionals que s'extremen al màxim la seva dedicació i arrisquen les seves vides en favor dels altres.

 

Els ulls cristians, davant l'adversitat, han de situar-se sempre en l'augment de la confiança en Déu. Hem d'intentar fugir de l'angoixa, del desconcert i la desesperació. Són símptomes que afavoreixen l'egoisme i la indiferència. Jesucrist ens demana sempre mantenir la confiança en el Pare i dedicar tots els nostres esforços a servir als germans; és temps de creure, d'esperar i de manifestar una caritat sense límits.

 

És temps de compartir l'oració en família, el nostre temps amb els qui viuen sols, els nostres béns amb els més vulnerables i necessitats, la nostra esperança amb els que sofreixen la por a la malaltia o l'angoixa de no ser ben atesos. És temps de Quaresma que incideix a refer la vida per als cristians; és temps de quarantena per a tots que canvia horaris i disposicions familiars reclosos en els domicilis.

 

Hi ha moltes pregàries i passatges en la Bíblia que ens donen llum en aquest difícil camí; recordem en aquestes circumstàncies l'oració de Azaries, en el llibre de Daniel: "En aquest moment no tenim prínceps, ni profetes, ni caps, ni sacrificis, ni ofrenes... perquè els que en tu confien no queden defraudats" (Dn 3, 38 i seq.). Davant l'abatiment de no tenir res i no saber què fer, girar la nostra mirada al Déu de la misericòrdia i Senyor de tot consol.

 

Demano a tots intensificar l'oració en els vostres domicilis. Utilitzeu el vostre temps per a resar amb els fills. Acompanyeu amb el vostre afecte als majors, que viuen sols complint sempre les recomanacions o els mandats de les nostres autoritats. És una situació que ens obliga a ser escrupolosos en el que ens ordenen per a promoure i cuidar el bé comú.

 

He demanat als sacerdots, diaques i consagrats que dediquin tot el seu esforç per a l'oració i el servei als més necessitats. Que atenguin les indicacions dels responsables públics en les convocatòries de les celebracions sacramentals. No és un capritx de ningú ni és una traïció al nostre ministeri. És el que el Senyor ens demana en benefici de tots.

Demano als col·laboradors i voluntaris de les iniciatives i serveis sociocaritatius de la nostra Església que donin exemple de generositat però també d'estricte compliment de les normes. El martiri és un acte heroic que té una recompensa divina però la possibilitat de servir de contagi de la malaltia als nostres semblants ha de frenar el nostre afany servicial. No oblidem mai que la persona és el centre del nostre interès i de la nostra activitat i no podem arriscar res si pot perjudicar-la o destruir-la.

Demano a totes les nostres comunitats una atenció exquisita per a percebre i atendre els grans perjudicis que provoquen aquesta situació: la solitud, la desesperació, la falta d'aliments o medicaments, la impaciència, els enutjos o els descoratjaments per un futur ple d'incertesa. Que la comunitat cristiana es reinventi en les seves relacions i sigui creativa en la seva ajuda contínua.

 

Em sembla que encerto si ofereixo, en nom de tots els cristians, la col·laboració lleial i compromesa a les nostres autoritats civils, sanitàries i de seguretat. I molt més. Els agraeixo vivament el seu servei i la seva preocupació per trobar els mitjans adequats en el combat contra aquesta cruel malaltia.

 

Proximitat a Déu, atenció als afectats, gratitud cap a tots ens ajudarà a mantenir la responsabilitat personal davant aquest esdeveniment. Hem de posar totes les nostres facultats i les nostres disposicions per a defensar el dret de la salut, de la vida en definitiva, de tots. Amb això aconseguirem tenir encesa la flama de l'esperança cristiana, regal de Déu i tasca comuna de l'ésser humà, per a millorar la nostra convivència sense que ningú quedi en la cuneta de la vida.

 

+Salvador Giménez

 

Bisbe de Lleida

 

Lleida, 18 de març de 2020.