[09-12-25] San Pietro in Vincoli: Basílica de Sant Pere encadenat (III)

EL PERMANENT TEMA DE LA INFIDELITAT

Ho hem de reconèixer, benvolguts pelegrins, ens costa molt de ser fidels i obeir. Hem de demanar a Déu nostre Senyor aquesta gràcia: ser dòcils, ser fidels, ser obedients. Què bé ens aniria. Com n’avançaríem. Amb quina gran llibertat ens mouríem. Altrament, encara que algú vulgui fer-nos veure el contrari, no som feliços.

EL BON MODEL DE MOISÈS

Mireu, Moisès, llevat d’una petita esllavissada ocorreguda al final de la seva vida (esmentada la setmana passada), fou sempre fidel i obedient; molt dòcil i molt humil (la seva única fallida es narra al Llibre dels Nombres 20:12, quan s’escriu que “el Senyor va dir a Moisès i a Aaron: Vosaltres no heu tingut prou confiança en mi, no heu manifestat la meva santedat als israelites. Per això, no fareu entrar aquesta comunitat al país que jo els dono”). Amb tot, sabem que Moisès, obedient a Déu, havia alliberat el poble israelita de l'esclavitud egípcia, i que va rebre de mans de Déu l’esmentat Decàleg (els Deu Manaments) que durant més de tres mil anys ha constituït —i constitueix— la brúixola, o el codi de circulació ciutadana més fiable i complet de la cultura occidental i fins i tot de la història de la humanitat. En realitat més que parlar de “deu manaments”, que semblen com una mena de severes imposicions, hauríem de parlar de “deu meridians i infal·libles signes i vies de llibertat”. Perquè, al capdavall, complir bé aquests “manaments” ens porten a l’autèntica llibertat i a la felicitat, plena, pleníssima; una llibertat i una felicitat que mai ningú no ens les podran prendre.

DÒCILS, SÍ; PERÒ TAMBÉ AMB CRITERI I AUTORITAT QUAN S’ESCAIGUI

Tot amb tot, Moisès no va poder contenir el seu rampell de còlera i de terribilità, davant la inconstant fe del seu poble. I Miquel Àngel, un escultor excepcional, representà com ningú, sobretot en la cara encesa i encolerida de Moisès, aquesta viva escena, aquest "terrible" moment, en què Moisès, penetrat per Déu i amb la cara il·luminada pels raigs de la llum divina, reprovà, amb l’arravatament dels seus ulls i amb la poderosa torsió i convulsió del seu cos, la laxitud i relaxació moral del seu poble. Quina gran lliçó! A més, en acabar Miquel Àngel aquesta excepcional escultura, li va demanar al seu Moisès de marbre que se li revelés: “¡Vinga, ara, parla’m!”.

MOISÈS, UN ROSTRE IL·LUMINAT PER DÉU

De vegades, amics i amigues pelegrins, no s’ha explicat prou bé el veritable significat de les banyes que hi veiem en el rostre de Moisès. ¿Què signifiquen? Tothom ho pregunta, però no sempre rebem una resposta adequada. Mireu, això de les banyes de Moisès es deu a una mala interpretació de la laboriosa i molt útil traducció al llatí que feu Sant Jeroni al segle IV de la bíblia escrita en hebreu: Tanakh, i en grec: La Septuaginta, també coneguda com la Bíblia dels Setanta, traduïda de l’hebreu entre els segles III i II abans de Crist a Alexandria, a l'actual Egipte. En qualsevol cas, Sant Jeroni feu una obra magna i molt ben feta, la Bíblia Vulgata, en llatí, que en aquell temps podia ser entesa per tothom. Sabem, a més, que Sant Jeroni dominava el grec, mentre que els seus coneixements de l'hebreu eren més rudimentaris, tot i que es va traslladar a viure a Betlem per aprendre millor l'idioma. En resum, que a l’Èxode, 34:29-35, es narra el moment clau del rostre de Moisès: “Quod cornuta esset facies sua”, que literalment es podria traduir per: “que el seu rostre era banyut”, però que en realitat respon a “un rostre del qual emanaven raigs de llum”, la llum de Déu, la llum de la veritat i de la divinitat. De tota manera l'error en la traducció és comprensible perquè la paraula “karan” en hebreu pot significar alhora “raig de llum” o “banya”. Diguem, finalment, que la Bíblia Vulgata fou oficialitzada pel Concili de Trento (1545–1563) i que n’ha resultat molt útil fins als nostres dies. El nom de Vulgata deriva del que li va posar el mateix Sant Jeroni en la primera edició: Editio Vulgata, que vol dir “edició per a ser divulgada”.

RAQUEL I LEA, ESPOSES DE JACOB

Actualment, a la dreta de Moisès hi veiem Raquel, símbol de la vida contemplativa; i a la seva esquerra hi ha Lea (o Lia), símbol de la vida activa; totes dues eren germanes, filles del personatge bíblic, Laban, i esposes del patriarca Jacob (Gn 29,16-17). Ambdues figures, suaus i força reposades, compensen la terribilità de la figura de Moisès.

UNA MOLE DE MARBRE IMMENSA

Originàriament tot aquest conjunt escultòric havia de tenir unes quaranta estàtues, entre elles els famosos esclaus del Louvre i de la Galeria de l'Acadèmia de Florència, però en morir el Papa Juli II els seus familiars van decidir que algunes restes d'aquest mausoleu es dipositessin a Sant Pietro in Vincoli, església en què precisament Juli II havia estat cardenal. No veiem, doncs, el mausoleu complet tal com el papa va encarregar a Miquel Àngel, però n'hi ha prou amb la grandesa d'aquesta imponent estàtua de Moisès perquè aquesta basílica romana sigui molt famosa i de visita obligada.

UN BON DOMENICHINO

Deixeu-me que acabi la nostra visita a San Pietro in Vincoli esmentant una bona pintura al fresc que es troba a la sagristia, feta el 1604 pel bolonyès Domenico Zampieri, anomenat Domenichino (“petit Domenico” per la seva escassa estatura) que representa l’“Alliberament de Sant Pere”. Les Sagrades Escriptures expliquen que va ser un àngel qui va deslliurar les cadenes de Sant Pere. És una molt bona pintura del primer barroc romà, inspirada en el mateix tema que Rafael feu a les Estances del Palau del Vaticà entre 1508 i 1524.

Ximo Company. Delegació de Patrimoni Artístic

Foto: Basílica de San Pietro in Vincoli, Roma, segle V, àmpliament reformada al Renaixement, al Barroc, i durant el segle XIX. Detall del Moisès de Miquel Àngel Buonarroti (c.1510-1545); hi veiem perfectament les “cornuta fàcies” de què parla Sant Jeroni a la seva Bíblia Vulgata (s. IV), i que són expressió dels raigs de la llum de Déu, la llum de la veritat i de la divinitat que sempre il·luminà els encertats criteris de Moisès. A la seva dreta hi veiem Raquel, símbol de la vida contemplativa i esposa del patriarca Jacob (Gn 29,16-17).