[20-01-26] Per Antonieta Mateus Gorgues, directora de l’ISCR-IREL

És un goig trobar persones que tenen un “si”  per resposta quan se les necessita, un “si” per a la trobada cordial, un “si” per a donar un cop de mà en situacions delicades. En Ramon Prat era d’aquesta mena de persones. Estava disposat a fer quilòmetres per anar a fer una xerrada a un grup de joves d’un petit poblet, o a fer una conferència en un Simposi a l’altra punta de la península; deia sí per a una trobada amical i també per anar a celebrar l’Eucaristia a un grup de colònies que es trobava als Pirineus.

I, sobretot, tenia clar que el seu servei, el seu ministeri no era per fer “adeptes” a la seva persona. No volia que aquells amb els qui estava fossin “dependents” i va treballar perquè adolescents, joves i adults transitessin per camins d’autonomia i de responsabilitat, que desenvolupessin els seus talents i volessin alt i lluny.

Ell remarcava sovint que era home d’esperança, no optimista sinó esperançat. Amb un gran realisme analitzava de manera crítica la situació del món que se’ns ha donat com a regal i ens empenyia a confrontar-nos amb les seves contradiccions, injustícies, desigualtats, abusos de poder, opressions, etc., però no per a viure amargats sinó confiant en què estem precisament aquí al mig, que Déu ens ha posat aquí al mig, perquè sostinguts pel seu Esperit siguem fidels col·laboradors per a que la seva Vida, el seu pla amorós per a tots, arribi allà on ens ha plantat.

La seva espiritualitat era encarnada i ens ajudava a “escoltar els altres” a “escoltar el món” per respondre-hi també amb la nostra manera d’actuar, d’intervenir per fer un món millor. Per a ell la fe no era una fugida, era compromís, treball en equip. I les paraules de Jesús, els textos de l’Evangeli sorgien per a cada moment aportant Llum i obrint camins.

Sembrar és un acte de confiança; espargir les llavors generosament. Sembrar quan ens sentim forts i seguir sembrant enmig de les febleses. Sembrar en la joventut, en la vida adulta i quan arriba la vellesa. Sembrar una Llavor que no és nostra, una Llavor que donarà Vida gustosa, que ens sostindrà en les dificultats, que ens mantindrà el somriure fins i tot en la tribulació. Cada terra donarà els seus fruits i la responsabilitat en el conreu correspondrà a cada persona.

Aquesta és la llavor que va rebre el Ramon i que ens va transmetre. A l’Irel continuarem la seva tasca i seguirem sembrant. Ramon ajuda’ns des de l’altra riba a fer-ho sempre amb el somriure als llavis i amb una viva esperança.