Mor Samb és mediador intercultural als programes de Temporers i Assentaments de Càritas Diocesana de Lleida,  i als darrers dies la seva tasca principal ha estat acompanyar als temporers que han arribat al refugi instal·lat a la parròquia de Sant Ignasi de Lleida, impulsat per Arrels – Sant Ignasi, Creu Roja i Càritas. Ens explica, de primera mà, quina és la situació.

 

Explica’ns el servei que es va obrir a la parròquia de Sant Ignasi.

Es tracta d’un servei temporal i complementari, que s’ha posat en marxa per a les persones que vénen a recollir fruita amb l’objectiu que no es trobin al carrer. El problema és que, com que és complementari, el lloc és molt petit i no hi ha espai per a tothom que arriba.

 

Què hi feu en aquest refugi de temporers?

Principalment s’ofereix un espai per dormir, per menjar, que es puguin dutxar i el material necessari per poder desenvolupar aquestes tasques.

 

Enmig de tot plegat, quina és la teva tasca?

La meva principal funció és acompanyar a aquestes persones. Quan arriben a la parròquia, els rep personal de Creu Roja i jo estic allí per si no entenen alguna cosa. Després vaig al seu costat fins a la recepció per si tenen problemes de comprensió de l’idioma i els ensenyo l’espai on viuran. Vaig amb ells durant tot el recorregut fins que arriben al seu espai dormitori.

 

Quantes places hi ha al refugi?

Són 10 places i ara mateix està ple. Així i tot, de vegades les persones van canviant. Uns dormen dos nits i marxen, llavors arriben uns altres,.. Però les places sempre estan plenes.

Així que deu haver-hi llista d’espera…

Sí. Parlant amb el noi de recepció, em va explicar que tenien 12 persones a la llista, quan el refugi ja estava ple.

 

Com arriben les persones al refugi?

Els primers que van arribar ho van fer per casualitat i altres vénen derivats del centre que hi ha al pavelló Agnès Gregori. La majoria, però, s’assabenten del servei perquè s’ho expliquen entre ells.

 

Quines són les principals preocupacions d’aquestes persones?

Les preocupacions principals són que vénen d’un altre lloc de l’Estat espanyol per treballar i arriben pensant que tot just aterrar es podran posar a treballar. Quan ho fan, s’adonen que no tenen ni una casa a on dormir, ni menjar, ni lloc per dutxar-se. La principal preocupació, sens dubte, és la feina. Fins i tot, gent que té papers a qui els han dit que hi ha treball, costa que en trobin. A més, com que alguns no tenen els papers, aquesta és una dificultat afegida.

 

I com se senten en arribar al refugi?

Quan arriben al refugi estan cansats i frustrats però quan aconsegueixen una plaça els noto alleujats. Fa tants dies que són al carrer, que amb un moment els ha canviat la vida i són una altra persona.

La majoria vénen d’altres llocs de l’Estat espanyol, doncs…

Sí. De Lleida, per exemple, no en conec cap. En conec que vénen de Bilbao, Barcelona, Salou i de Girona. També des de Sevilla. Arriben dels circuits de la fruita…

 

Però aquí, realment, hi ha feina?

Del refugi, ara són 3 o 4 els que estan treballant. Uns treballen un dia i després res més… No sé si podem dir que hi ha feina, la veritat, perquè n’hi ha que n’estan buscant i no en troben.

 

I la pandèmia de la Covid-19, com els afecta?

Afecta molt en l’arribada, com arriben aquí. I després perquè tothom qui venia amb la intenció de llogar alguna habitació no pot, perquè ningú se’n fia. I després també en el tema dels desplaçaments en vehicle, ja que no s’hi poden portar tants integrants com en anys anteriors.

 

Hi ha cert temor al tema d’identificacions?

És cert que quan arriben i els demanen només el nom, ja s’espanten. I llavors els he d’explicar els motius pels quals demanen aquesta identificació. En un principi dubten que el refugi sigui un lloc segur per dormir, se’ls hi nota.

 

En aquest sentit, és important la figura d’un mediador…

Sí. Per exemple, l’altre dia li vaig dir a un dels que estan al refugi que vindria un gestor a revisar-li la documentació per si el contracte estava bé: si se li respectaven els seus drets, el salari era el que tocava… Tenia tanta por que li vaig haver d’explicar en Wolof [el seu idioma] els motius pels quals ho volen saber. Perquè si una persona treballa, ha de tenir el contracte ben fet, amb la retribució que toca, amb l’alta a la seguretat social,… Llavors ells tenen molts dubtes perquè, d’alguna manera, no es fien de la figura del gestor o de la mateixa persona de recepció que els hi pregunta el nom i poca informació més. Sempre els dic que només diguin allò que volen i no estan obligats a explicar-ho tot.

 

Per tant, tu fas de pont entre els qui arriben i els que acullen?

Exacte. Aquesta és la meva principal funció. Una voluntària em va dir que, només per poder superar mals entesos com el que he explicat abans, era necessari i imprescindible comptar amb la figura d’un mediador. I a mi, això m’omple de satisfacció.

 

Per acabar, com ho estàs vivint tot plegat?

És una feina que porto temps fent i ho intento viure dins de la normalitat. De vegades sents tristor per la gent que acaba d’arribar perquè no pots fer res que estigui a les teves mans per evitar que es quedin a dormir una nit al carrer. Però bé, llavors l’endemà tenen lloc on anar i t’alegra una mica. La meva feina és estar entre les dues parts i això em permet entendre a les dues bandes. La clau és que s’ajustin un costat i l’altre per poder neutralitzar les diferències. En definitiva, jo ho visc bé perquè estic encantat de poder ajudar.

 

Entrevista extreta de la pàgina web de Càritas Diocesana de Lleida.