[30-12-25] El Fòrum Imperial (II)

NOGENSMENYS, ¿PER QUÈ VA DESAPARÈIXER AQUEST GRAN IMPERI ROMÀ? ¿QUÈ HI VA PODER PASSAR? 

Com pot ser que hagués desaparegut aquest gran Imperi tan perfectament travat, organitzat i sincronitzat? I per què, fet i fet, tants i tants altres grans poders i imperis humans han pogut esfondrar-se amb l'implacable pas del temps? Mireu, avui, tota aquesta grandiositat pètria i eminentment arqueològica, ja no està “vigent", o està en “bromes”, "desapareguda" i "aniquilada", "esborrada". Per què? Què hauria pogut passar? Pràcticament només ens queda un rastre de solemnitat, totalment inerta i completament petrificada. I això, pel que fa a tots i cadascun dels fòrums de Roma: el Fòrum de Cèsar (Forum Iulium), el Fòrum d'August (Forum Augustum), el Temple de la Pau (Forum Pacis) construït sota el mandat de l'emperador Vespasià, el Fòrum de Nerva (Forum Transitorium) aixecat per Domicià, i el magnífic Fòrum de Trajà (Forum Traiani), amb la seva famosa Columna Trajana de 38 metres d’altura. Tots es van ensorrar. Malgrat les protestes al Renaixement de grans artistes com Miquel Àngel i Rafael, els fòrums, tots, es van convertir en pedreres de materials que es podien depredar, o bé reutilitzar-los després de fer-los triturar i convertir-los en calç, en pols, en no-res.

AL CAPDAVALL, TOT EL QUE ÉS ESTRICTAMENT HUMÀ TÉ DATA DE CADUCITAT

Sí, amics pelegrins, tot el que és humà, sigui a nivell individual o col·lectiu és fugisser. Aquesta és una gran lliçó. Vigilem, doncs, i revisem on tenim posat el nostre cor. Quin és, de debò, el nostre imperi? Mireu, molta gent hem tingut la immensa fortuna de passejar diverses vegades per tots aquests grans fòrums i sempre hem experimentat una solitud immensa. Déu meu, on ha anat a parar el bellíssim Fòrum Romanum! Durant tota la República Romana, les activitats polítiques i judicials es concentraven aquí, al Fòrum Romà, però amb l'arribada de l'Època Imperial, mica en mica, aquest fòrum va deixar de ser el centre polític de Roma. Aquest nou centre es va desplaçar cap al Turó Capitolí, indicant que, a partir d’ara, el veritable poder real l'exercia l'Emperador i no el Senat. A la fi, aquell Imperi Romà continuava sent grandiós, bé que, a partir d’ara, i cada vegada una mica més, amb els seus fràgils peus de sorra. Ho anirem veient, benvolguts amics, però tinguem sempre en compte que les estructures humanes, totes, poden ser més o menys grandioses, però sabem també que totes tenen una indeturable data de caducitat. Prenem nota. On tenim, de debò posat el nostre cor?

L'ALTRE “PETIT IMPERI”

Així doncs, davant la verificada transitorietat d'aquell gran Imperi Romà, reconforta i sorprèn comprovar que aquell altre "petit imperi", que precisament va néixer i va conviure amb el fabulós Imperium Romanum, és a dir, el construït per Jesús de Natzaret, fuster, veritable home, però també veritable Déu, d'acord amb la fe dels cristians, es manté intacte, certament fràgil i amb no poques debilitats, però actiu, alegre, dempeus, vigent i fins i tot creixent, renovant-se i expandint-se com a petites llavors de grans de mostassa arreu del món. És indestructible. És veritat que el tren d’aquest “petit imperi” ha descarrilat alguna que altra vegada, però des de fa més de dos mil anys passa i torna a passar, sempre renovat, i torna a arreplegar els descarrilats i, amb molta cura, ens transporta fins al cel. De debò, el nostre “petit imperi” és molt consistent, no s’acaba mai, no ha fallat mai i no pot fallar mai. Ho va proclamar Jesús fa més de dos mil·lennis, i ho va fer amb una impertorbable contundència i seguretat; escoltem-lo: “I jo et dic que tu ets Pere, i sobre aquesta pedra edificaré la meva Església, i les forces del reialme de la mort no la podran dominar” (Mt, 16, 16-18).

L’IMPERI DE LA BONA NOVA

Segons el text que acabem de llegir, tret de la Bona Nova de Sant Mateu, ni el poder, ni la moda, ni tan sols el corc de l'error, del mal, del pecat i de la mateixa mort podran derrotar aquest “petit imperi” de l'amor i la convivència fraterna construït per Jesús de Natzaret. Tots podem dir, com Sant Pau: “Sé de qui m’he fiat” (2 Tim 1,12). Com és possible que això sigui així? Per què hauria de ser així? Perquè Déu, des de sempre, ho ha pensat així: “I jo et dic que tu ets Pere… Et donaré les claus del Regne del cel; tot allò que lliguis a la terra quedarà lligat al cel, i tot allò que deslliguis a la terra quedarà deslligat al cel (Mt, 16,19).

“EL CEL I LA TERRA PASSARAN, PERÒ LES MEVES PARAULES NO PASSARAN” (Mt, 24,35)

Aquesta frase, benvolguts pelegrins, ens haurien d’emplenar d’una pau immensa. Podem afirmar, sense cap presumpció indeguda, que estem en la veritat. I ens gloriem de creure en aquesta veritat. “Sabem de qui ens hem fiat”, com diu Sant Pau. I volem seguir, fins al darrer dia, per aquesta segura drecera. Y caminarem feliços, no sols per Roma, caput mundi, sinó per tot arreu del món. Y veurem Roma amb els enriquidors ulls de la fe, la oculata fides que hem esmentat més amunt. Estarem en contacte amb la Santíssima Trinitat, i ella, per a cada moment i per a cada ocasió, ens donarà la mirada i la paraula oportuna. En fi, anirem segurs.

UN DETERMINANT CANVI D'ORIENTACIÓ: MIRANT SANT PERE I D'ESQUENA AL FÒRUM ROMÀ

Quan els pelegrins o els turistes de Lleida arribeu a la Plaça del Capitoli heu de conèixer la seva part més significativa; un fet molt curiós. Mireu, durant segles el Capitoli i l'estàtua eqüestre de l'emperador Marc Aureli que el presidia de manera solemne, van estar orientats cap al món pagà del Fòrum Romà. Lògic. El Fòrum era el màxim; el punt neuràlgic del gran Imperi Romà. No obstant això, des de l'intel·ligent gir orientatiu que li va donar Miquel Àngel al segle XVI, tant la plaça com Marc Aureli miren cap a un altre gran epicentre mundial: la Basílica de Sant Pere, la nova Jerusalem celeste de la religió, la cultura i el pensament cristià. La nova orientació de Miquel Àngel obeeix a un criteri també completament lògic: l'Imperi Romà ja no existia en vida de Miquel Àngel. Havia caducat. En canvi, el pla salvífic de la pau dispensada per Jesús de Natzaret era la nova gran realitat; una realitat, a més, viva, que seguia i continua completament vigent.

Ximo Company. Delegació de Patrimoni Artístic

Foto, Plaça del Capitoli, Roma segle XVI; projectada per Miquel Àngel. El paviment, dissenyat també per Miquel Àngel, fou acabat el 1940 per ordre de Mussolini. Tant la plaça com l’estàtua eqüestre de Marc Aureli (una còpia; l’original es troba al Museu Capitolí) mira el nou centre del món, la Basílica de Sant Pere, situada al fons, una mica cap a l’esquerra.