Estimats diocesans:

Tots hem après des de ben petits, seguint la recomanació o manament dels pares, amb quina frase havíem de respondre quan una persona ens oferia un regal: “Què es diu?” I ens sortia amb satisfacció la paraula gràcies davant l'obsequi que ja teníem a les mans. La mateixa satisfacció es mostrava en el rostre dels nostres pares perquè veien que ja havíem après a transitar pel camí de la bona educació. També els autors del regal se sentien contents amb la nostra resposta.

A mesura que fem anys valorem molt més aquest petit gest de rebre i agrair. Aparentment té poca importància, però en el fons denota una actitud positiva i respectuosa davant d’una persona que ens mostra el seu afecte; és una actitud que obliga a l'oblit d’un mateix per reconèixer la importància de l'altre que rep una paraula afectuosa dels nostres llavis. Aquí no valorem ara el regal, sinó l'agraïment; no busquem augmentar i millorar en cada ocasió l'obsequi, sinó l'actitud davant d’un detall gratuït.

El papa Francesc té frases molt encertades i enginyoses que arriben al cor de tothom de manera instantània. Parlant de la família, afirma que els seus membres mai no han d'oblidar tres paraules que embolcallen pràcticament tot el quefer diari de les seves relacions. Han de fer servir sempre: si us plau, gràcies, perdó. Segur que amb elles afavorim la trobada, l'afecte i l'esperança en el futur. En el cas de què parlem -el de les “gràcies”-diu que “la dignitat de les persones i la justícia social passen per una educació de la gratitud”. En aquesta línia educativa hi són els pares, els mestres, els catequistes i tots aquells que tenen la missió fonamental d’orientar i possibilitar el creixement personal de nens i joves.

Els cristians sabem donar gràcies a Déu, en primer lloc. Entre els aspectes de les nostres oracions subratllem l'agraïment al nostre Pare per la vida, per l'alegria de la fe i per tots els dons, persones i coses, que ha posat al nostre abast per viure en la veritat de les benaurances. Ens eduquem comptant amb la presència de Déu en tot moment.

Aquest agraïment que us comento el vull aplicar a mi mateix. Disculpeu si personalitzo massa. En aquests dos mesos de maig i juny recordo i celebro alguns esdeveniments de la meva vida amb una immensa gratitud a Déu per tot el que m'ha passat en la meva història de fe.

Em van batejar al cap de cinc dies del meu naixement, que va ser el 31 de mai: comparteixo la meva gratitud amb Déu, amb els meus pares i tota la meva família. El dia 10 de maig vaig rebre per primera vegada al Senyor en l'Eucaristia:comparteixo la meva acció de gràcies amb el rector, catequistes i comunitat parroquial. El dia 9 de juny vaig rebre l'ordenació presbiteral a València: agraeixo als formadors i professors del Seminari els seus esforços per esperonar-me i acompanyar-me en aquesta important etapa de la meva vida mitjançant l'oració, els sagraments, la comunitat de seminaristes. A partir de la meva ordenació em vaig sentir estimat per les comunitats parroquials on vaig exercir el ministeri i pels sectors educatius i equips de sacerdots a qui vaig intentar ajudar per mitjà dels encàrrecs pastorals rebuts. A principis de maig em comunicaven que el Sant Pare em nomenava Bisbe Auxiliar de València on vaig rebre l'ordenació el dia 2 de juliol. Allí mateix, a la diòcesi de Menorca i aquí, a Lleida, comparteixo la meva gratitud amb els germans bisbes amb qui vaig col·laborar, amb els organismes diocesans als quals vaig servir i, en general, amb les comunitats de les tres diòcesis en què em vaig sentir sempre com en famíli buscant la santedat en el desenvolupament del ministeri.

A més de donar les gràcies, us demano que continueu resant per mi.

Amb el meu afecte i benedicció                                            

+S. Giménez, bisbe de Lleida.