Estimats diocesans,

Avui la dita que recollim ens situa en l’òrbita d’un aspecte decisiu: la voluntat: «fa més qui vol que qui pot». Al llarg de la vida acumulem responsabilitats i càrregues de tota mena. La nostra «voluntat», tard o d’hora, acaba ressentint-se. Recuperar el coratge per a la missió és una reflexió de la dita d’avui. Però, com fer-ho? Fer lectures positives, engrescadores i coratjoses denota salut, esperança, felicitat. Quan ens deixem portar pel pessimisme i el donem per bo, parlem especialment de resignació, i de fet donem per bona la decadència. Això no és propi dels qui volem ser seguidors de Jesucrist. No volem ser missioners conformats o acomodats al «qui dia passa, any empeny». Certament, ens adonem, però, i no poques vegades, que la nostra voluntat no és tan forta com pensem o com voldríem. Ens cal acceptar-ho.

Abans de parlar de «la voluntat» i del coratge per posar-la a to, haig de proposar-vos una distinció entre «fer» i «poder». Ni ho fem tot, ni ho podem tot. És així. No fem tot el que hauríem de fer i, a més a més, no ho fem tot, ni estem tot el dia fent coses. De vegades —i no és cap contradicció— «no fem», és a dir, escoltem, llegim, ballem, riem... Algunes societats han portat l’oci a l’extrem, i n’han fet ostentació amb el dolce far niente. Sembla que estiguem instal·lats en un passotisme o un activisme inconscient, rutinari. Sembla que «fem» coses, però el cert és que «no fem» res. Igualment, no ho podem tot; hi ha moltes coses que no podem, ni podrem mai. Arribats aquí, ens adonem, tristament, que molts eslògans juguen amb el sentit de les paraules i ens fan una mala passada —al meu entendre. Voler no és poder, i poder no significa directament que allò que vols sigui allò que pots.

Però tornem al tema del coratge i la voluntat missionera. Què diem quan parlem del «voler»? Vivim uns temps plens de desitjos. Gairebé tothom expressa allò que vol i allò que voldria. Déu ens ofereix el seu voler: que tots coneguem el seu Amor, i així serem feliços. La missió, recuperar el coratge i la voluntat, va per aquest camí: el d’anunciar —amb fets i amb paraules— que Déu està al nostre costat en tot moment.

I què diem de «la voluntat»? L’obra de Joseph Roth, La llegenda del sant bevedor, parla de les deficiències de la voluntat del seu protagonista, però també de la gràcia que Déu dona sempre. Vet aquí com en el missioner té lloc l’encontre miraculós de la realitat humana, sempre pobra, amb la presència de Déu, sempre miraculosa. Avui hem de repensar de nou la nostra missió des d’una voluntat acompanyada i sostinguda per la gràcia de Déu, és a dir, per la força de l’Esperit Sant.

Qui ha vist mai «la voluntat»? De fet, hem vist manifestacions diverses de l’Amor de Déu, que certament pren formes visibles, però no hem d’oblidar mai el do de la gràcia, que ens encoratja sempre a mantenir-nos fidels. En la missió trobem dificultats, i la campanya contra la fam que Mans Unides encapçala ens ho recorda. Però, juntament amb tot allò que nosaltres podem i volem fer, no podem descuidar el que vol i el que pot fer Déu. Per a Ell no hi ha res impossible: Ell tot ho pot, Ell tot ho vol si es tracta de generar camins vers l’Amor, la comunió i la fraternitat. Que les nostres responsabilitats no anul·lin, no asfixiïn i no ofeguin mai ningú. Que les nostres voluntats siguin sempre expressió del somni de Déu: el d’un món més just, més noble i més ferm en el fet de compartir allò que tenim, però sobretot allò que som. Recordeu que «fa més qui vol que qui pot», sempre, però, amb l’ajuda de la gràcia de Déu.

Amb la meva benedicció i afecte,

+Daniel Palau Valero
Bisbe de Lleida