Estimats diocesans,

El mes d’octubre comença amb la festa d’una gran noia, santa Teresa de Lisieux, doctora de l’Església i patrona dels missioners. És ben sabut que vivim uns temps apassionants per la missió. El papa Francesc desitjava que fos un «estat permanent de missió». S’entén. Està molt ben dit. Hi ha una gran càrrega en aquesta petició.
Bàsicament apel·lem a la naturalitat de compartir el que omple el nostre cor. Sense imposicions. Sense accions estranyes. Amb senzillesa. Amb alegria. La missió, però, és sempre desbordant, i caiem en la temptació d’anar a per totes, d’abastar-ho tot... d’aquí l’expressió sàvia d’avui: «qui tot ho vol, tot ho perd». La cultura popular ens fa una crida al seny, a la mesura, a la bona prudència.
Aquest equilibri que tots desitgem trobar ens exigeix un punt de maduresa real, si és que volem dur a bon port la nostra missió. L’estabilitat de què parlem, personal i comunitària, no és pas una opció estàtica. Els cristians no som estàtues, ans al contrari, vivim, sovint, enmig de molts escenaris plens de moviments i girs inesperats. Som homes i dones que volem dirigir les nostres vides vers la construcció d’una humanitat significada per l’Amor. L’Esperit Sant és qui ens guia a través de la història, gràcies al do de la fe que rebem de part d’Ell, i a través del diàleg i el discerniment dels signes dels temps.
La nova època de la història que vivim ens demana superar el divorci entre la por a perdre el que hem rebut i l’alegria de compartir el que som. Hem de créixer.
La missió que hem rebut no pot ser una proposta que faci petita la nostra fe. Anhelem un humanisme nou que no oblidi Déu, i, al mateix temps, permeti que l’home es trobi amb ell mateix. D’aquí la necessitat de no caure en la temptació de voler afrontar una missió a camp obert, sinó, més aviat, entendre que tot comporta un procés, unes dinàmiques, també unes pauses i uns respirs. Només pas a pas es poden recórrer llargs camins. La missió avui ens demana ser valents, però també reforçar els nostres criteris fonamentals, com, per exemple, el de viure cada instant des de la fe i com un creixement en la fe. Sense el do de la fe no som capaços de trobar Déu en el nostre entorn, ni som dels qui avançarem mai vers l’encontre definitiu amb Déu. Sovint la fe és descrita com un gran tresor, i ho és, però també com la gran resposta que cada creient ofereix a Déu, fent-li confiança.
Santa Teresa de Lisieux va viure la seva trajectòria vital com un testimoni missioner d’alt nivell, sense moure’s del seu convent, perquè, senzillament, va reconèixer que l’Amor, situat al centre de la vida, era el remei, la força i la llum per a la seva vida i per a la vida dels qui tenia al seu costat.
És així que qualsevol missioner –i nosaltres ho som– ha de reconèixer bé el lloc on es mou, la prudència i l’habilitat pastoral amb què ha d’actuar. Preguem pels missioners d’arreu, però també per tots nosaltres que hem d’afrontar tants reptes contemporanis. I no oblidem mai que allò que fa més decisiu un testimoni missioner és el coratge i la força de centrar-se no en el tot, sinó en el «tu» que té davant d’ell, i oferir-li temps gratuït per escoltar, acompanyar i festejar la vida. No ho dubto.

Amb la meva benedicció i afecte,

+Daniel Palau Valero

Bisbe de Lleida