Estimats diocesans:

Quan escric aquestes línies em ve a la memòria la meva preocupació i els meus nervis d'estudiant davant els exàmens del mes de juny. Eren uns dies molt intensos que tenien com a conclusió una alegria immensa pels aprovats i les benes notes o desenganys per no haver aconseguit allò que m'havia proposat durant el llarg curs que ara acabava.

En aquests moments tinc a la ment a tots els nenes i joves de la nostra família diocesana que estan passant per una situació similar. Intranquil·litat, nerviosisme, tensions en els seus cors  en els seus comportaments que els provoquen un excés de contradiccions en les relacions amb els seus pares i familiars; també amb amics i coneguts. I no diguem les reaccions davant els professors i directius del centre docent que els han acompanyat al llarg de tot el curs.

També els adults, sense passar el calvari dels exàmens, tenim períodes de reflexió per examinar el nostre interior, amb el passat i el present, i analitzar idees, actituds i comportaments. Tots estem subjectes a una avaluació. Canviem les paraules però no podem escapar d'una constant revisió del nostre obrar, que es una conseqüència d'allò que som i allò a què aspirem. I en funció de com ens vagi en aquest procés, acabem amb l'alegria d'haver millorat o amb la decepció del fracàs.

Les institucions necessiten projectes, realitzacions i valoracions. Aquest és l'objecte de la reflexió col·lectiva que ha realitzat la nostra diòcesi i ha posat de manifest en l'última Assemblea celebrada fa tres setmanes. Els participants s'han vist obligats en aquest final de curs a passar un examen per afrontar un futur on l'evangelització sigui la realitat clau per viure amb coherència i anunciar amb molta alegria el missatge de Jesucrist. Com a comunitat eclesial, ens esforcem en servir la nostra particular i concreta societat amb el fonament vital que envaeix la nostra existència. I aquesta proposta ha estat vàlida per a totes les èpoques. A la nostra se'ns exigeix autenticitat i coratge per a un anunci atractiu d'allò que portem al nostre cor. Així és com contribuirem a que el nostre món sigui més digne i més solidari.

Alumnes, adults i institucions dediquen aquests dies amb més intensitat a avaluar tots els propòsits d'un determinat període de manera precisa i sense perdre l'esperança. Però avui ens centrem, com hem dit al principi, en els nens i joves i m'atreveixo a suggerir-vos uns breus consells per una pràctica saludable en les relacions familiars: sigueu comprensius amb els canvis d'humor que es produeixen per la pressió dels exàmens; tingueu molta paciència en el tracte amb ells donat que l'educació és com l'aigua fina que penetra molt a poc a poc a la terra preparada; redobleu les mostres d'afecte sense renunciar a l'exigència en l'acompliment de les seves obligacions i responsabilitats; possibiliteu temps de silenci i de reflexió perquè puguin albirar el camí de la superació i de l'excel·lència humana; no els prometeu regals; dediqueu com a pares més temps per estar en companyia seva escoltant i parlant dels seus plans, preocupacions o dificultats; col·laboreu, si és possible per la vostra preparació, en el trebal escolar que tant els empresona en aquests moments. Allò que es fa de manera ordinària durant l'any i sembla del tot acceptable, pot saltar pels aires quan impera el nerviosisme d'uns o altres.

Un últim consell, si no el principal par a tots els pares i les comunitats cristianes: presenteu com a principal model d'actuació a Jesucrist, que cuida i cura, que comprèn i acompanya, que dona sentit de vida i felicitat amb les seves paraules i gestos.

Amb la meva benedicció i afecte

                                                                                     +Salvador Giménez, bisbe de Lleida.