La primera notícia que tenim de Pere de Santiago és a l’any 1590 i en el llibre de batejats (foli.4v) de la parròquia de Jaca:

MARZO: En 5 de marzo fue baptizado Pedro de Anglada, 

hijo de Pedro de Anglada y de Petronila Sánchez.

Padrinos: Domingo de Ulloa y Catalina Garassa

Professà a l’orde de Sant Agustí el 1606 i arribà a definidor i a vicari general de la congregació (1627). Felip IV el nomenà el seu predicador. Féu l’entrada com a bisbe de Solsona i coincidí amb la Guerra dels Segadors. Es resistí a assistir a les corts convocades per Pau Claris, i reuní tres sínodes; en el segon publicà les constitucions sinodals i en el tercer fou obligat a marxar a l’exili per la seva fidelitat a Felip IV. Fugí cap a Aragó i s’uní a l’exèrcit castellà, que envaí Catalunya per la Franja de Ponent. Continuà regint la diòcesi mitjançant un vicari general, fins al desembre de 1644, en què va ésser elegit bisbe de Lleida. Hi havia preconitzats dos bisbes alhora: Josep de Laínez, nomenat per Felip IV, i Vicenç Margarit, nomenat pel rei de França, Lluís XIV. Cap dels dos no prengué possessió del bisbat.

Fou examinador sinodal de diverses diòcesis; jutge de la suprema Inquisició espanyola, predicador de Felip IV i cronista oficial del Regne d’Aragó.

Professà a l’orde dels agustins descalços recolets; d’aquest orde en fou vicari general d’Espanya i de les Índies. Felip IV el proposà per a bisbe de Solsona: 

Han hecho Obispo de Solsona al P.M. Fr. Pedro de Santiago,

 Predicador de su Majestad, Agustino Recoleto 

El seu nomenament es féu públic el 21 d’octubre de 1639. A Solsona es trobà i visqué la Guerra dels Segadors, en una situació força curiosa ja que entre catalans. Ell era castellà. 

A Solsona:

Ha tenido su Magestad, que Dios guarde, información más cierta del sucesor del Señor Obispo. Paréceme quiso hacer a dos haces: mostrarse fino con el Rey, y cumplir con los Catalanes.

Aseguran por constante que,quando le llamaron a la Junta de Brazos Generales, fue sin replicar; y al mismo punto despachó aquí a un compañero suyo, que informase de cómo, viniéndose huyendo a Aragón, le prendieron; siendo así que es muy mal modo de huir con literas y coches. Hanlo sentido el Rey y los Ministros mucho, por ser persona tan beneficiada de todos, y que tenia grangeada estimación y crédito, y querer engañarlos, quando en Barcelona está muy bien tratado y respetado; lo han llevado muy mal. (13 de novembre de 1640).  

A Lleida continuava essent un castellà entre catalans:

El bisbe Pere de Santiago demanà audiència als Paers. Li van concedir. Baixà amb carrossa i, a la porta de la Paeria, l’esperaven els paers.

Es parlà de l’enemic, que volia encerclar Lleida -1645-

En cas de què fos menester, ell oferia el palau per a dipòsit de farina i ell se n’aniria a viure a una capella de la Seu... S’hi podria retirar la Ciutat. N’havia tractat al sínode, recentment celebrat a la Seu de Lleida. 

Fent la visita pastoral a la població de Fonz va morir, i allí mateix fou sepultat el 26 de maig de 1650. Va rebre tots els sagraments.

Mn. Ramiro Viola González