|29-05-25| Mossèn Daniel Palau (Barcelona, 1972) va ser designat bisbe de Lleida el passat 21 de maig. En unes setmanes, el 19 de juliol, serà ordenat a la Catedral de Lleida i prendrà possessió de la nova responsabilitat. Viu aquests dies amb una barreja de neguit i il·lusió, i també amb pena de deixar enrere les seves parròquies de Corbera i les seves responsabilitats acadèmiques. Ho explica a una entrevista al nostre Bisbat.

Ara que ja ha passat un temps des que es va fer públic el seu nomenament com a bisbe de la diòcesi de Lleida, com se sent?

Em sento amb ganes de començar. Vull aterrar al territori, conèixer als feligresos, la gent i la realitat de Lleida. Me la vull estimar i espero que apropant-me a la gent sigui un bon inici. Això sí, sense perdre el rumb. Jesús es manifesta misteriosament en la vida de cadascú i descobrir-lo demana temps. No vull res més que la felicitat de la meva gent.

Què li ha dit la seva família i la gent del seu entorn?

Els pares estan al cel. Tinc un germà casat que viu als EUA amb la seva família. Ell es va quedar sorprès, tenia moltes ganes d’estar al meu costat i vam plorar perquè ens vam recordar dels pares. Evidentment el 19 de juliol seran a Lleida a l'ordenació. També tinc familiars per part de pare a Vimbodí que estan molt contents i altres per part de mare a Barcelona que també ho estan, però a la vegada hi ha un sentiment de distanciament i pèrdua perquè marxo del que ja coneixien i tenien per habitual. De fet, això és el que ha passat amb les meves parròquies de Corbera. Hi ha cert “dol”, però generalment estan agraïts pels 12 anys que hi he estat. A més, tothom vol venir a l’ordenació i mínim ja hi ha tres autocars plens. També he rebut felicitacions d’amics i coneguts d’Espanya, Itàlia, Alemanya, Argentina, Perú, Guatemala i d’altres països.

Ens va explicar que no coneixia gran cosa de Lleida. Ha tingut temps de començar a posar-se al dia?

Vull conèixer bé la història de la ciutat i de tot el bisbat, així com les comunitats religioses i la cultura. M’estimaré Lleida, no ho dubto. M’agradarà poder anar, amb discreció, a veure els equips esportius locals i totes les activitats culturals que es proposin.

Què ha de fer ara abans de ser Bisbe?

És un canvi fort. He de deixar el Deganat de la Facultat de Teologia. Quan hi hagi un nou rector per les parròquies de Corbera, deixar ben tancat el traspàs i, d'altra banda, em sap greu haver de deixar una entitat cultural de música que vaig crear amb uns amics, ‘Sons de Corbera’. Llavors, he d’instal·lar-me a Lleida i, com he dit, conèixer la gent. Estic segur que Nostre Senyor no s’amaga i el continuarem trobant i descobrint.

Com espera el dia de l'ordenació episcopal el 19 de juliol?

És una sensació de molta responsabilitat. Vull fer-ho bé. Aniré de recés a Poblet, que és on va créixer la meva vocació, per estar en silenci i resar. De moment no me la imagino. Potser em fa més respecte perquè hi ha més expectativa pel desig de fer-ho bé i no decebre. Em costarà reconèixer-me com a bisbe. Al principi serà una mica difícil tot plegat, la novetat porta això. Com he dit, sempre m’ha agradat estar a prop de la gent i vull continuar així: compartir la fe i la vida. No tinc cap altre projecte que viure l’evangeli al costat de la gent. A més a més, també hi ha persones que viuen l’Evangeli sense saber-ho massa i se’ls ha d’acompanyar i fer-los veure que no estan tan lluny de Déu. Cada persona és un misteri.

Arriba en un moment en què a la diòcesi de Lleida hi ha uns 80 mossens i la meitat tenen més de 70 anys. Com podem afrontar la falta de vocacions?

De vocacions a la vida cristiana n’existeixen, però la cultura de l’entrega i del servei està perjudicada perquè vivim temps marcats per l’egoisme. Es tracta de redescobrir i posar en valor el que la gent gran ha fet per nosaltres. És important apropar-nos a les escoles i a les parròquies i algú, segur, que tornarà a plantejar-s’ho.

Quines són les seves aficions?

Anar amb bicicleta. He practicat diversos esports, però el de bici de carretera és el que més s’ha quedat, tot i que el de muntanya també. M’agrada la música, com el piano i el violí; llegir, passejar i xerrar. Si em recomanen una sèrie de televisió, la miro. Ara estic veient The Chosen, però els llibres van abans. Pel que fa a les xarxes, no en tinc. Mai m’ha cridat l’atenció, però m’ho puc pensar. M’agrada més parlar amb la gent cara a cara.