[10-06-25] Església de Sant Ignasi de Loiola (II)
UN COL·LEGI CONVERTIT EN UNA PRESTIGIOSA UNIVERSITAT
Com dèiem la setmana passada el Col·legi Romà dels Jesuïtes va canviar d’ubicació i de nom. Des de 1924 les tasques docents d'aquest Col·legi es desenvolupen a la ben reputada Pontifícia Universitat Gregoriana, fundada el 1873 per Pius IX, Mastai-Ferrati, en honor a l'esmentat papa Gregori XIII, Buoncompagni (papa entre1502 i 1585), savi i gran teòleg, antic protector dels jesuïtes. Aquesta universitat està situada a la tranquil·la Piazza della Pilotta, coneguda així perquè antigament en aquesta plaça els Borja, valencians, jugaven amb pilota de cuir, a mà, al raspall (arran de terra), tal i com se segueix fent a molts pobles de València. Està ubicada just als peus del Quirinale, que és un emblemàtic turó romà que va albergar l'homònim palau estival dels papes fins al 1870, i que actualment és el Palau del Quirinale, residència oficial del President de la República Italiana. Per descomptat, la universitat actual, l'esmentada Pontifícia Universitat Gregoriana, continua estant regida amb un rigorós encert racional, científic i teològic per savis i egregis professors jesuïtes. El prestigiós pare Miquel Batllori, per exemple, i el seu deixeble, el pare Josep Maria Benítez, tots dos jesuïtes, han estat professors de la Universitat Gregoriana de Roma que continua sent un punt de fama i referència mundial en estudis eclesiàstics, on acudeixen estudiants, doctorands, seminaristes, sacerdots, religiosos i religioses, teòlegs i erudits de tots els continents.
UNA ESGLÉSIA DE SANT IGNASI AMB UNES PINTURES APOTEÒSIQUES
Però tornem a l'Església de Sant Ignasi. El seu ampli interior és de creu llatina, amb una sola nau, i hi destaquen les prodigioses pintures del sostre (dedicades a la “Glòria de la Companyia de Jesús”, a Sant Ignasi i a altres jesuïtes venerables com Sant Lluís Gonzaga, Sant Francesc de Borja, Sant Estanislau de Kostka i Sant Francesc Xavier. Aquestes pintures foren realitzades pel gran pintor i teòric tractadista italià que va ser el germà jesuïta Andrea Pozzo, entre el 1691 i el 1694.
UNES PINTURES ANOMENADES DE QUADRATURA
Es tracta d’unes pintures al fresc espectaculars que se situen al sostre de la grandiosa nau central. Unes pintures que s’aconsegueixen amb una intel·ligent perspectiva fingida, de quadratura, com diuen els experts en història de l'art, que visualment allarga i estira l'arquitectura fins a l’infinit (fins arribar a tocar allò celestial i transcendent). En realitat és un lúcid recurs de la pintura barroca italiana, un veritable “trompe-l’oeil” o “engany a l'ull” que, mitjançant un sorprenent efecte òptic, eixampla i engrandeix aquest formidable temple. Destaca l'imponent nucli central on es representa “L’exaltació i l’apoteosi de Sant Ignasi al Paradís” amb uns colors punyents, barrocs, manllevats de l’estètica vèneta. Una coloració exuberant, acompanyada per unes al·legories figurades que se situen als extrems i que representen els quatre continents del món on, de forma heroica, va arribar la predicació jesuítica. L'espectador ha de situar-se en un disc marmori i de coure groc col·locat al centre del paviment de la nau central per gaudir de la percepció més completa possible d'aquesta extraordinària composició pictòrica. I si en aquí us deixen estirar-vos al terra i obriu els ulls hi veureu un fascinant cel obert i els àngels i tantes altres esbalaïdores figures que s’hi mouen i floten travessant els núvols de la divinitat.
UNA CÚPULA D'ARTIFICI, FINGIDA
El mateix Andrea Pozzo va resoldre el problema de la cúpula (volta o casquet semiesfèric que cobreix el centre emblemàtic de nombrosos edificis religiosos), arquitectònicament inexistent en aquest gran edifici per manca de recursos econòmics en el precís moment de la seva costosa construcció. La solució a què va arribar l'intel·ligent germà Pozzo va ser fingir-la, és a dir, pintar-la el 1685 sobre una tela completament plana, amb aquelles singulars i virtuoses figures de l'Antic Testament que tenen la particular distinció d'haver sabut vèncer els enemics de Déu: Jael, Samsó, David i Judit. El truc visual aconseguit va ser extraordinari. La percepció va ser increïblement suggeridora, encara que, fet i fet, desproveïda de la llum natural que hauria d'irrompre des de la preceptiva llanterna superior (o des del tambor) que tenen totes les cúpules que són reals, l'espectador aviat descobreix que es tracta d'un simulacre, d'una ficció, d'un trompe-loeil o “trampantojo” com diuen en castellà, en tota regla. Un “engany a l'ull”, com s’ha dit. La lliçó és clara, i ho és sempre, per a tot i per a tothom: es pot fingir la llum, però no crear-la; aquesta ve de dalt, del cel beatífic.
Ximo Company. Delegació de Patrimoni Artístic
Foto: Andrea Pozzo, pintures al sostre de la nau central de l’Església de Sant Ignasi, fragment, 1691-1694, Roma.