[08-07-25] Santa Maria de la Victòria; Santa Maria della Vittoria
UNA ESGLÉSIA CARMELITA
El més important d'aquesta discreta —encara que ben ritmada— església barroca carmelita, situada a la via XX Settembre, número 17, i construïda pel conegut arquitecte suís, nascut al Cantó de Tisino, a tocar amb el nord d’itàlia, Carlo Maderno, a principis del segle XVII, és la Capella de la Família Cornaro (una adinerada família veneciana de la qual reïx el que fou cardenal i patriarca de Venècia, Federico Cornaro), on es troba la famosa Èxtasi de Santa Teresa d'Àvila, obra escultòrica mestra que l'esmentat cardenal Cornaro va encarregar a Gian Lorenzo Bernini el 1646.
UNA OBRA MESTRA ESCULTÒRICA IRREPETIBLE
Es tracta, sense cap mena de dubte, de la representació mística més excelsa de tota la història de l'art universal. És una obra increïble que continua suscitant un munt de preguntes: ¿què tenia Santa Teresa d’Àvila que podia parlar-li a Deú de tu a tu? ¿Com va aconseguir Bernini atrapar un moment tan cabdal del pensament i la espiritualitat cristiana?
UN PRODIGI FET AMB UN MARBRE DE CARRARA QUE SEMBLA COM DE PLASTILINA
Un indiscutible prodigi. Un unicum (una cosa única, irrepetible i indescriptible). Una veritable i incomparable èxtasi o arrobament místic que la carmelita espanyola Teresa Cepeda Ahumada, més coneguda com a Santa Teresa de Jesús o d'Àvila, va experimentar en vida pròpia, cap al 1562, quan, segons narra ella mateixa, se li va aparèixer un bell àngel querubí que li va clavar al seu cor un dard daurat i la va inflamar d’amor místic, d’amor de Déu.
LA LITERATURA DEL CEL
M’heu de permetre, estimats pelegrins, que no tradueixi aquest text tan sublim en llengua castellana; aquí el teniu: "Veíale en las manos un dardo de oro largo, y al fin del hierro me parecía tener un poco de fuego. Este me parecía meter por el corazón algunas veces, y que me llegaba a las entrañas... y me dejaba toda abrasada en amor grande de Dios (Santa Teresa de Ávila, Libro de la Vida, cap. 29, 13).
UN MARBRE DE COTO-EN-PÈL
Mai, fins aleshores, el marbre fred de Carrara va poder expressar tanta ingravidesa, tanta reverberació i calidesa espiritual, tanta concentració i reclam visiu en el terreny de l'escultura religiosa. Una realitat aconseguida amb un marbre impol·lut que en mans de Bernini levita d'una manera indeficient, i que al seu torn s’esdevé atraient, suau, plàcid, tendre i vaporós, de cotó fluix (o de coto-en-pèl), com dèiem, subratllat a més per fins feixos o raigs de llum que en bronze daurat davallen des de dalt del cel sobre una santa completament suspesa a l'aire i en un profund estat d'èxtasi i embadaliment beatífic. ¡Quina meravella!
UNS ESPECTADORS ESBORRONATS I ESTABORNITS
A banda i banda d'aquest unicum de l'escultura romana barroca destaca, resolt també per Bernini amb marbre de Carrara, la manera atònita amb què el cardenal Federico Cornaro i els seus familiars, des de sengles llotges situades a esquerra i dreta del centre de la capella, contemplen amb sorpresa, esglaiats, tan portentós prodigi.
PRESÈNCIA, A MÉS A MÉS, DE GUIDO RENI, UN SUPERB PINTOR ITALIÀ DEL SEGLE XVII
Resulta curiós, d’altra banda, que en aquesta església, a la tercera capella de l'esquerra, es trobi la Tomba del Cardenal Berlinghiero Gessi, amb un penetrant retrat en pintura realitzat per Guido Reni cap al 1640; és, de debò, una obra excepcional. És veritat, però, que parlar de Reni és parlar d'un dels millors pintors del barroc italià; és parlar del nou Rafael del segle XVII.
L’OMBRA I EL RECORD DEL GRAN GALILEO GALILEI.
Però allò que probablement encara no saben els nostres pelegrins és que un dels membres del tribunal que van jutjar i condemnar, sense raó, el savi astrònom Galileo Galilei el 1633, és el adés citat Cardenal Berlinghiero Gessi. Aquest va fer abjurar Galileo, de genolls, de la visió heliocèntrica de l’univers davant el tribunal de la Santa Inquisició. Tanmateix, Galileo, atemorit, amb el capcot i amb una veu molt baixa i tremolosa, va pronunciar la seva coneguda frase “eppur si muove”; “i tanmateix, es mou”, al·ludint a que és la terra la que es mou i no el sol). Afortunadament, el 1992, el papa Sant Joan Pau II va demanar perdó pels errors que haguessin comès els homes de l'Església en relació a Galileo Galilei, així com en altres moments de la història. Quina decisió més lúcida i valenta la de Joan Pau II; des de llavors, la religió i la ciència es va reconciliar i es van prometre respecte mutu. I així, de mica en mica, el món, el nostre benvolgut món, amics i amigues, i malgrat alguns processos dolorosos, “camina cap a la seva definitiva perfecció” (Youcat, núm. 51).
Ximo Company. Delegació de Patrimoni Artístic
Foto: Gian Lorenzo Bernini, “Èxtasi de Santa Teresa d’Àvila”, marbre i bronze, 1646. Capella de la Família Cornaro, Església de Santa Maria della Vittoria, Roma.