[29-07-25]  San Carlino alle Quattro Fontane, Sant Carlet a una cruïlla de quatre fonts, (I)

UNA OBRA MESTRA DE L’ARQUITECTURA BARROCA

Avui ningú no dubta que Francesco Borromini (1599-1667), l'autor d'aquesta diminuta església de Sant Carlino alle Quattro Fontane, és l'arquitecte més original de la Roma i Itàlia, i potser també de l'Europa barroca. En realitat, és un geni indiscutible de l'arquitectura universal de tots els temps.

UN GRAN ARQUITECTE PLE DE FRUSTACIONS PROFESSIONALS QUE VA ACABAR SUICIDANT-SE

La Roma del segle XVII era més dura del que sovint ens podem imaginar. També hi havia, entre els artistes, enemistats, rivalitats, enveges, odis i mals pensaments; hi havia pecat. Per això, precisament, ens convé tant agenollar-nos en silenci, i penedir-nos amb sinceritat de les nostres rancúnies davant la bondat misericordiosa de Déu; ens cal, de debò, pelegrinar i pidolar, a tota hora, el perdó de Déu. Borromini era un molt bon arquitecte, però li feia massa ombra Bernini. Mentre aquest rebia els més importants encàrrecs del papat, Borromini es menjava sempre les engrunes. Tot just, rematava petites obres per a ordres religiosos sense grans recursos econòmics (com és el cas de San Carlino). O bé treballava per Bernini a uns preus irrisoris. Tanmateix, el súmmum de la seva frustració va arribar el juliol de 1667, quan Borromini es va assabentar que se li havia encarregat al seu adversari, Bernini, la construcció de la tomba del papa Innocenci X, Phamphili. En conèixer la notícia d’aquesta contractació de Bernini, Francesco Borromini, en un incontrolable rampell neuròtic va enfollir, va cremar tots els seus escrits, projectes i dissenys, i es va tancar a casa seva, de la qual ja no tornaria a sortir amb vida. Va morir la nit del 3 d'agost de 1667 a causa de les ferides que s'havia infligit el dia anterior en llançar-se sobre la seva pròpia espasa. Amics i amigues pelegrins, ens cal pregar per l’ànima de Francesco Borromini. I examinar-nos, nosaltres, de com anem d’enveges, petites i grans; ens convé saber que a través del corcó de les enveges corren cèl·lules cancerígenes; expulsem-les, doncs, com més aviat millor i demanem perdó a Déu i als germans per les nostres miserables rancúnies i les nostres estèrils enveges.

UN ARQUITECTE DISTINGIT PEL REI D’ESPANYA, FELIP IV

El nostre dissortat Borromini va morir amb 66 anys. Pocs anys abans el rei d'Espanya, Felip IV, li havia concedit la màxima distinció honorífica, nomenant-lo “Caballero de la Orden de Santiago”, pels seus lúcids treballs arquitectònics a l'al·ludit Palau d'Espanya, avui Palau de l'Ambaixada Espanyola davant la Santa Seu (Palazzo Monaldeschi). En vam parlar la darrera setmana.

SAN CARLINO: UNA INCOMPARABLE ARQUITECTURA DE DISSENY ARTESANAL; INNOVADORA

Però centrem-nos ara en el nostre petit temple, construït entre 1638 i 1641. Hem d'aprendre a percebre i assaborir, sense presses, l'excelsa originalitat de Borromini a San Carlino, obra ubicada, en la coneguda zona del Quirinale. Estem davant d'una joia mundial de l'arquitectura barroca del segle XVII. Una diminuta, exquisida, silenciosa, excelsa i espiritual església dedicada a Sant Carles Borromeu, arquebisbe de Milà. El seu plàcid interior té una forma el·lipsoidal, i és una impressionant demostració de com l'arquitectura es pot anar “retallant” a mida, fins a conformar l’espai desitjat; un espai únic i unificat, i perfectament travat i cohesionat. Borromini aconsegueix aquí, a San Carlino, una “arquitectura total”; és a dir, aconsegueix que tots els elements arquitectònics d’aquesta església (els que sostenen i els que són sostinguts) interactuen tots a una. Borromini arriba així a configurar d’una manera única i indivisible, armada i ben travada, com hem dit, tots i cadascun dels seus punts estructurals, plàstics i estètics; això és una “arquitectura total”.

SAN CARLINO I NO SANT CARLES

A aquesta església se la coneix com a San Carlino alle Quattro Fontane perquè és petita (per això és Carlino i no Carlo, o Carlet  i no Carles), i perquè es troba en una cruïlla amb quatre fonts, una a cada cantonada, a la cruïlla de la Via del Quirinale i la Via delle Quattro Fontane. A cada font apareix una escultura jacent de finals del XVI; dues són al·legories dels dos rius que fertilitzen Roma, el Tíber i l'Arno, i les altres dues representen dues deesses romanes, Diana i Juno (aquesta última, esposa de Júpiter, el Zeus grec) que sancionen l’abundància aqüífera dels rius romans i la fertilitat productiva de les seves terres. Continuarem amb San Carlino la propera setmana. Però, si us plau, no us oblidem de pregar per l’etern descans de Borromini. I, pel que fa a nosaltres, no ens oblidem de desterrar les enveges del nostre pensament. ¿De què serveixen?

Ximo Company. Delegació de Patrimoni Artístic

Foto: Francesco Borromini, “San Carlino alle Quattro Fontane”, 1638 i 1641, Roma, visió del seu interior.