[02-09-25] San Carlino alle Quattro Fontane, Sant Carles a una cruïlla de quatre fonts (II)

UNA OBRA ENCARREGADA PER MONJOS TRINITARIS ESPANYOLS

Aquesta magnífica església de San Carlino, el seu claustre i el conjunt del seu monestir va ser un encàrrec que l'ordre dels monjos trinitaris descalços espanyols va fer a Francesco Borromini el 1634. Tot estava molt avançat o pràcticament acabat el 1664, però a partir de la tràgica mort de Borromini el 1667, les obres van ser rematades pel seu nebot Bernardo Borromini.

ELS TRINITARIS, UN ORDE RELIGIÓS QUE NEIX A FINALS DEL SEGLE XII

Els monjos trinitaris formen part de l'Ordre de la Santíssima Trinitat i de la Redempció de Captius, aprovada pel papa Innocenci III, di Segni, el 17 de desembre del 1198. Segurament és una de les primeres ONG del món, dedicada, com pocs anys després (1218) també van fer els monjos mercedaris de Sant Pere Nolasc, a rescatar i redimir captius cristians; això sí, no sols amb les armes, sinó amb la poderosa armadura i el capital de la misericòrdia de Déu. En aquesta orde va haver-hi una reforma al segle XVI, principalment impulsada pel frare castellà, Juan Bautista de la Concepción (1561-1613), la qual va donar origen als esmentats Trinitaris Descalços, dintre del marc de reformes observants dels ordes mendicants, que, seguint les directrius del Concili de Trento, cercaven de tornar al carisma original de les regles dels ordes. Com les altres reformes (les dels franciscans observants i franciscans descalços, els carmelites descalços o els agustinians descalços, per exemple) aquesta reforma volia que la vida comunitària dels trinitaris fos més austera i rigorosa, d'acord amb la regla original. La primera comunitat reformada espanyola fou la de Valdepeñas (Ciudad Real). Tanmateix, és bo saber que aquests monjos segueixen avui en plena activitat, com ho demostra el fet que el 2012 van celebrar el IV Centenari de la fundació d'aquesta vetusta i reconeguda comunitat trinitària espanyola, celebrat precisament al monestir de San Carlino alle Quattro Fontane de Roma.

LESS IS MORE (MENYS ÉS MÉS)

Un altre element exquisidament distintiu d'aquest singular i pacífic conjunt arquitectònic (església, claustre i monestir) és la simplicitat dels materials constructius emprats. És cert que això concorda amb la regla i l'espiritualitat dels germans pobres de l'Orde dels Trinitaris, però això coincideix, a més, amb les conviccions del sobri esperit constructiu de Borromini, que preferia sempre els materials més humils com el maó, el guix o l'estuc nu, abans que el marbre o la pedra de travertino romà; Borromini elevava la noblesa estètica de tots aquests materials senzills mitjançant la tècnica i l'ús impol·luta dels seus acabats. Amb això es va avançar tres-cents anys a la famosa frase “less is more” (“menys és més”) que el gran arquitecte alemany Ludwig Mies van der Rohe (1886-1969) va proclamar i va aplicar amb lucidesa a l'arquitectura contemporània del segle XX.

UNA FAÇANA ADMIRABLE, MOLT ORIGINAL, FETA COM DE PLASTILINA

Si examinem la seva sorprenent façana observem que està cosida d'una sola peça i exhibeix una manera increïblement sabia d'alternar allò còncau i allò convex (és a dir, allò que s'encongeix o s'endinsa, i allò que s'excedeix i sobresurt per la seva voluminosa prominència), talment com si es tractés d'una sola peça, com hem dit, de suau i modelable plastilina. En el fons, tota l'església, també pel que fa al seu acollidor i pacífic interior en forma d’el·lipse, és una clara demostració de com l'arquitectura es pot manufacturar de manera única i indivisible, armada i ben travada (cohesionada) en tots i cadascun dels seus punts estructurals i decoratius.

SANT CARLES BORROMEU, TITULAR D’AQUESTA ESGLÉSIA, UN HOME SANT I VERITABLEMENT ARRABASSADOR

D’aquesta admirable façana destaca també l'escultura central del seu sant titular, Sant Carles Borromeu, bisbe i cardenal de Milà, un home bo, de Déu, molt cast, clau en l'etapa immediata al Concili de Trento durant l'últim terç del segle XVI; hi va col·laborar en la redacció del nou catecisme, el conegut com a Catechismus Romanus. Al seu testament, va deixar tota la seva immensa riquesa als pobres. Va ser enterrat a la cripta de la Catedral de Milà; la seva tomba és coneguda com lo Scurolo, per la foscor del seu interior. Però bé, i tornem a la seva esmentada escultura, aquesta presideix amb elegància el nínxol central de la façana de San Carlino; és una magnífica obra, gens menyspreable, d'aquell bon escultor, mig suís i mig italià, que va ser Antonio Raggi (precisament un dels millors deixebles de Bernini), realitzada cap al 1670.

QUÈ BÉ S’ESTÀ AQUÍ! UN LLOC PRIVILEGIAT PER RETROBAR-SE AMB DÉU

Molt estimats pelegrins, tothom hem de saber descobrir i assaborir els llocs privilegiats de Roma que ens retornin a la pau de Déu. San Carlino, n’és un. Per això, a l’interior, abrigat i embolcallat amb una tènue i ben cohesionada llum zenital, hom s’hi troba confortablement a gust. Que bé s’està aquí!, és el que diuen i subscriuen tots els fidels i turistes que amb bon criteri han seleccionat la visita a aquest balsàmic edifici barroc. Sens dubte, San Carlino alle Quattro Fontane és un veritable oasi de pau (humana i cristiana) en clau borrominesca.

Ximo Company. Delegació de Patrimoni Artístic

Foto: Francesco Borromini, San Carlino alle Quattro Fontane, 1638 i 1641, Roma, visió del seu exterior.