[09-09-25] Sant'Andrea -Sant Andreu- al Quirinale (I)

UN TEMPLE A L’ALTURA DEL GRAN BERNINI

L'església de Sant’Andrea al Quirinale no és lluny del temple de San Carlino alle Quattro Fontane que vam esmentar ara fa unes setmanes. I que bé ens ve, amics i amigues que pelegrinem a Roma, que aquestes dues esglésies estiguin relativament properes. L'exercici comparatiu és fonamental en la disciplina de la Història de l’Art, especialment per tal d’aprendre a apreciar i assaborir, a fons, els bons monuments i les bones obres d'art.

UNA ALTRA OBRA, BEN SENYERA, MESTRA, DE L'ARQUITECTURA UNIVERSAL

Gairebé sempre, en la Història de l'Art els grans genis han hagut de competir entre ells i, per aquesta mateixa raó, han hagut d'aprendre a superar-se contínuament i a exigir-se el bo i millor de si mateixos. Passa així, per exemple, en aquesta petita església de novicis jesuïtes (aspirants a sacerdots jesuïtes) dedicada a Sant Andreu (un senzill pescador de la zona de Galilea, al nord d'Israel, germà de Sant Pere, que va ser el primer apòstol que va tenir Jesús de Natzaret), i que l'influent cardenal Camilo Pamphili, nebot del papa Innocenci X, Pamphili, encarregà a Bernini el 1658.

ENS CAL APRENDRE A VEURE AQUESTA OBRA (I TOTES) SENSE PRESSES

Com hem dit, l’església de Sant Andreu és una altra gran obra mestra de la història de l'arquitectura universal; una exquisida construcció que no té el més mínim desaprofitament. Tot està perfectament calculat, sincronitzat. Això sí, com ens passa amb l’església de San Carlino, requereix assaborir-la de manera assenyada i assossegada. A Roma —i aquesta és una altra gran veritat— les presses no són bones per gaudir a fons del seu bellíssim patrimoni artístic. A més, ens hem d'esforçar, com ja us vaig proposar en la visita a San Carlino, a veure i comprendre l'arquitectura en la seva totalitat. Sempre, a qualsevol edifici, i de qualsevol època, no és només arquitectura, és a dir, “el seu espai construit”, allò que hi veiem. També hi descobrim, i hi ha, escultura, pintura, arts decoratives i símbols que amaguen uns significats i uns missatges molt profunds. I tot, especialment si som davant d’un gran artista, com és el cas de Bernini (o Borromini), interactua de forma brillant i cohesionada. Fa més gran i extraordinària l’arquitectura. Ara mateix ho veurem.

SANT’ANDREA AL QUIRINALE: UN SAVI PROJECTE ARQUITECTÒNIC QUE HO EMBOLCALLA “TOT”

A la ment de Bernini (com a la de qualsevol altre gran arquitecte de la història de l’art universal) l'arquitectura és un tot. Ha de generar, cohesionar i articular uns espais (continents), que, alhora, han de permetre aixoplugar, desenvolupar i alimentar innombrables i variats continguts: per exemple, obres plàstiques amb uns significats molt plurals i diversos. Com diuen els mateixos jesuïtes que regenten aquest edifici: Sant’Andrea és “un gioiello [una joieta] di harmonia architettonica, decorativa i pittorica”. Un “tot”, en definitiva, com estem explicant. Però, a més, Sant’Andrea és un espai “sagrat”, un edifici que suscita innombrables sensacions i estats d'ànim molt peculiars i diferenciats. Tant per als qui "viuen" i "conviuen" diàriament en aquest espai (els novicis, especialment), com per als qui el visiten vestits de turistes, de pelegrins, d'erudits, de persones més o menys espirituals, més sensibles i reflexives, o de simples escodrinyadors encuriosits; alguns, potser una mica escèptics, superficials i freds, no hi veuen “gaire cosa”, en canvi, d’altres, potser més oberts a la transcendència, hi veuen “molt”. Per això, el que potser de nou més brilla i destaca —i sedueix— en aquest singular edifici és la sàvia interconnexió —més ben dit, interpenetració— existent entre el múltiple significat del que és alhora arquitectònic, alhora escultòric, alhora pictòric i alhora simbòlic. I tot, com dèiem, imbricat en un mateix missatge. ¿Quin és aquest missatge? Anem a veure-ho.

L’APÒSTOL SANT ANDREU, L'EIX QUE HO ARTICULA I HO EXPLICA TOT

En aquesta església dedicada a Sant Andreu, tot apareix admirablement fos i ben unit, i tot, al capdavall, gira al voltant del profund significat i missatge d'aquesta figura clau que justifica la raó de ser d'aquest edifici: Sant Andreu, un “pescador”, el patró d'aquesta església i el paradigma inspirador d'aquest edifici, de la seva arquitectura. Ell és el gran “pescador de novicis jesuïtes”, d’ara, d’abans i de sempre. Podríem dir que el significat del seu contingut defineix el continent ¿I com es fa això? Mireu, per començar, la imatge del gran protagonista, Sant Andreu apòstol, no només presideix el policrom altar central (captat en una bona obra pictòrica del borgonyó Jacques Courtois que representa el Martiri de Sant Andreu), sinó que, gràcies a la fecunditat d’aquest cruent martiri, aquest mateix Sant Andreu ressuscita, i aquesta vegada el veiem transfigurat en un límpid i completament purificat marbre blanc, tallat per Antonio Raggi (a qui ja havíem vist no fa gaire treballant per a Borromini a San Carlino). I ara, de forma insuperable, travessa, trenca, i perfora (¡heus aquí la grandesa del pensament creador de Bernini!) la materialitat de l'entaulament de l'esmentat altar central. I això permet mostrar “el triomf de Sant Andreu sobre la mort, sobre allò caduc i corruptible”. És a dir, el triomf absolut de la vida plena sobre el no res, sobre la negació de la vida. Us prego, amics pelegrins, que feu tot el possible per veure més imatges del que us estic dient; només així acabareu d’entendre el que intento explicar-vos. Continuarà la propera setmana perquè encara hi ha més raons que expliquen la grandesa de Sant Andreu (i de Bernini). Deixeu-me, però, que abans us digui que l’entaulament, dividit en arquitrau, fris i cornisa, és una part de l'arquitectura clàssica greco-romana. Fins aviat.

Ximo Company. Delegació de Patrimoni Artístic

Foto: Gian Lorenzo Bernini: Sant’Andrea al Quirinale, 1658 i 1670, Roma, altar major. Veiem el Martiri de Sant Andreu en una pintura del francès J. Courtois, el qual travessa la mort i la finitud per un forat inundat de llum que el porta a la Jerusalem celeste, al triomf absolut de la vida plena. Això estimulava i estimula el camí de la santedat dels novicis jesuïtes.