[23-09-25] Sant’Andrea –Sant Andreu– al Quirinale (III)

UNA CAPELLA PER AL JOVE ESTANISLAU KOSTKA

Benvolguts pelegrins, havíem parlat fins ara del poderós reclam de Sant Andreu, patró i punt neuràlgic de l’església de Sant’Andrea al Quirinale, obra de Bernini el 1658. Tanmateix, s’escau de recordar que en aquesta església també reposen les restes d'un altre heroi excepcional i imitable. Aquesta vegada és un jesuïta, un novici exemplar, el jove i molt virtuós polonès, Sant Estanislau Kostka (1550-1568), el qual, havent rebut una calorosa benedicció de part de Sant Francesc de Borja (aleshores General de la Companyia de Jesús), va morir a Roma el 15 d’agost de 1567, amb només disset anys. Va patir una inesperada i dolorosa mort de malària, si bé, Estanislau, coses de sants, ja havia anunciat al seu confessor, el jesuïta neerlandès, Sant Pere Canisi (Pieter Kanijs), que el 15 d'agost de 1568 ell estaria al cel amb la Verge Assumpta. La seva venerada capella funerària i la seva atractiva —i expressiva— imatge jacent, realitzada en vistosos marbres de colors variats, són obra del francès Pierre Legros (1666-1719), esculpit entre 1702 i 1703, dues dècades abans de la canonització d'Estanislau el 1726, amb un inconfusible segell de bona qualitat estètica i expressiva barroca. Tot plegat, tornem a comprovar que els espais arquitectònics són sempre vius, capaços d’acollir noves obres, com succeeix amb aquesta escultura de Legros, feta vint-i-cinc anys després de la mort de Gian Lorenzo Bernini.

UNA ESGLÉSIA ON PODER RESAR

Tot i que sabem que Bernini fou enterrat el 28 de novembre del 1680 a la Basílica de Santa Maria Maggiore, ell es passava moltes estones pregant aquí, a Sant’Andrea al Quirinale. S’hi sentia molt a gust. Aquí, tot sol i en silenci, hi esplaiava el seu cor i la seva ànima. I això, benvolgut pelegrí, diu molt del savi entramat espacial i plàstic aconseguit en aquesta església. Al capdavall, les esglésies també es fan, de forma preferent, per resar, per assossegar i tranquil·litzar els ànims, per parlar sense  obstacles, amb molta pau, cara a cara, amb un Déu que és un Pare bo, comprensiu i misericordiós. Això ajuda a fer més bonic, atraient i significatiu aquest temple, aquest unicum de l’arquitectura i la història de l'art universal. Mireu, amics, si algun dia la podeu visitar (sigui o no en un Any Sant), observareu, recordareu i valorareu amb gratitud tots i cadascun dels detalls que la constitueixen: el savi i calculat joc de llums àuriques de la cúpula, els altars en marbre blanc, els estucs tenyits, l’escultura, la pintura, el mobiliari policromat... I, a més, notareu la reconfortant presència de Sant Andreu, de Sant Francesc Xavier, de Sant Estanislau Kostka, de Sant Francesc de Borja, duc de Gandia, de Sant Pere Canisi o del gran Sant Ignasi de Loiola. Sí, sí, tots ells, sants, hi són a Sant’Andrea i ens esperen.

LA SINGULAR FAÇANA DE SANT’ANDREA AL QUIRINALE

Tanmateix, a més de l’excepcional interior de Sant’Andrea, la seva façana exterior també és molt original. Dona a la Via del Quirinale, anteriorment anomenada Via Pia. L'edifici es retira de la línia del carrer deixant a banda i banda de l'església un espai tancat per uns murs corbs de laterizio romà (toxto prim vermellós). Als extrems d'aquests murs hi ha dues entrades. Una d'elles, la de l'esquerra, dona als jardins del noviciat. La façana està coronada per un gran frontó triangular amb subtils retranquejaments (entrants i sortints) de signe barroc, recolzat sobre l’entaulament i dues grans pilastres corínties als extrems; i tot, construït amb un elegant marbre de travertí romà. L’entrada principal se situa sota un porxo semicircular, convex, i està emmarcada per dues columnes jòniques. A causa de la posició una mica elevada de l'església, el visitant ha de pujar uns quants esgraons d’una elegant escalinata, també en disposició convexa, per entrar-hi al temple. Al centre superior de la façana hi ha l'escut heràldic de la família Pamphili, ja que, com hem dit, el cardenal Camillo Pamphili va aportar importants recursos econòmics per a la construcció d’aquesta església. En aquest escut es poden veure les claus pontifícies (les de Sant Pere, primer papa de la història), característiques del Vaticà, un colom (representació de l’Esperit Sant, flors de lis acompanyades de garlandes, una petxina i una corona. Darrere d'aquest conjunt es pot veure un arc sota el qual hi ha una finestra que deixa passar la llum a l'interior de l'església. Un peculiar detall de l'exterior de l'església són les grans volutes que recorden el gran arquitecte genovès Leon Battista Alberti, que uneixen la cúpula amb la base de l'edifici i que estan rematades per teules planes, cuites, summament originals. Tot plegat aquesta portada constitueix un original pòrtic o pronaos columnari que dialoga a la perfecció amb l’esperit barroc, còncau-convex, d'aquesta església.

UNA FAÇANA AMB SIGNES MARTIRIALS

Pocs visitants se n’adonen, i pocs experts ho endevinen, però a la façana d’aquesta església l'escut esmentat i les separades aletes avolutades del frontó de la portada, estan units amb uns estranys —per infreqüents— elegants i corbs festons de riques garlandes plenes en exclusiva de roses. ¿Quin significat tenen aquí les roses? D’ordinari la gent no ho sap. Als pelegrins de Lleida, però, no se’ns pot escapar. Sens dubte fan al·lusió al martiri cruent —i alhora molt fecund— de Sant Andreu. Tot està pensat. Tot, interior i exterior del temple, ho va calcular amb molta finesa el gran Bernini.

“AD MAIOREM DEI GLORIAM”

Finalment, aquesta església també posa en relleu la decisiva presència d’un nodrit grup de mecenes i promotors que no actuen únicament per satisfer la fama i vanitat personal, sinó que fan les coses a glòria de Déu, ad maiorem Dei gloriam, com proposava el magisteri i l'ideari evangèlic de Sant Ignasi de Loiola. En aquesta època, sense un mecenes que “paga” ad maiorem Dei gloriam, no tindríem obres d’art.

APRENDRE A VEURE BÉ, A POC A POC, SENSE CAP PRESSA, PER COMPRENDRE I ASSABORIR MILLOR ALLÒ QUE VEIEM

Benvolguts pelegrins, és importantíssim tractar de comprendre una mica la grandesa intrínseca de Sant' Andrea al Quirinale (o la adés esmentada de San Carlino alle Quatro Fontane), intentar assimilar-la sense presses. Això ens convé molt als que pertanyem a la tan superficial, per massa pragmàtica, epidèrmica i excitada generació postmoderna del segle XXI. Perquè comprendre és saber. I saber, de debò, sense envaniments, equival a gaudir una mica més i millor d'allò que sabem i veiem; ens ajuda a ser molt agraïts per tanta bellesa que ens envolta. I, a més, saber, bé, sense presses indegudes, ens fa més persones, més humils, més lliures, més autèntics, infinitament més homes i dones, més feliços. Ens ajuda a ser més bons fills de Deú.

Ximo Company. Delegació de Patrimoni Artístic

Foto: Gian Lorenzo Bernini: Sant’Andrea al Quirinale, 1658 i 1670, Roma, visió de la façana.