[30-09-25] Palazzo Barberini, avui Pinacoteca Nazionale d'Arte Antica (I)

UN PALAU BARROC A LA ITALIANA

El Palau Barberini és una altra important obra arquitectònica de Bernini, encara que se sap que aquí també va arribar a treballar Borromini, i abans Carlo Maderno, oncle de Borromini, qui el 1625 va rebre un primer encàrrec de Taddeo Barberini, nebot de Maffeo Barberini, futur papa Urbà VIII, Barberini, per construir aquest palau. D'altra banda, amb aquesta esplèndida obra s'inaugura el nou model de palau barroc italià, molt més obert, perforat i interconnectat amb l'exterior, diferent dels anteriors palaus renaixentistes, que encara evocaven, potser massa, els models de façana plana dels baluards defensius dels palaus d’època medieval; uns palaus que no acabaven d’integrar-se del tot al teixit urbà i social de les seves ciutats.

UNA EMPRESA DUTA A TERME PELS PODEROSOS BARBERINI

Com hem dit, per encàrrec de Taddeo Barberini, nebot del papa Urbà VIII, Barberini, aquest gran conjunt arquitectònic va ser iniciat, com hem esmentat, el 1625, per Carlo Maderno (autor de l'ampliació de la basílica de Sant Pere), qui, per amistat i estima personal cap a Borromini, el seu nebot, li va encarregar una petita part dels originals extrems superiors del cos central de la façana i, sobretot, la preciosa i molt singular escala helicoidal (scala o chicciola, com diuen els italians) que veiem sota el pòrtic i que, amb tanta claredat com lucidesa constructiva, ens recorda la famosa escala o rampa helicoidal del Belvedere (Vaticà), obra sublim de Bramante, feta durant els primers anys del segle XVI. Tornem a comprovar, doncs, com els grans mestres (en aquest cas Borromini i Bramante) s’emulen entre si.

UNA ELEGANT FAÇANA QUE SEGUEIX ELS ORDRES ARQUITECTÒNICS DEL COLISEU

Del cos central de la façana, pensat per Maderno, però sobretot per Bernini, reïx el model romà inspirat en el paradigmàtic amfiteatre del Coliseu de Roma. És a dir, el Palau Barberini ens mostra una elegant façana amb la coneguda seqüència dels tres ordres de l’arquitectura clàssica: dòric, jònic i corinti, superposats, un a cada planta, i rematat a la part superior amb un elegant cornicione (gran cornisa). Tot això amb una intel·ligent disposició dels arcs del darrer pis on es produeix un efecte òptic de perspectiva en profunditat gràcies a estar construïts per dos arcs concèntrics. Cal advertir que això de la superposició dels ordres esmentats va arribar a ser com una mena de regla d'or en tota l'arquitectura italiana d'època moderna (s. XVI-XIX). Al capdavall, imitar la sàvia seqüència constructiva del Coliseu era i ha estat, a tot Europa, fins i tot al Regne Unit (Íñigo Jones, entre altres), un signe de sentit comú, sensatesa edilícia i bon gust estètic; un clar signe de pertinença a la cultura i la civilització d'Occident.

UNES PINTURES GRANDIOSES EN EL SEU INTERIOR

A l'interior d'aquest ampul·lós palau destaquen els apoteòsics i perfectament resolts frescos de la volta del saló principal, realitzats per un gran pintor i arquitecte, Pietro da Cortona, entre 1633 i 1639. Van ser encarregats pel papa Urbà VIII, i representen una Al·legoria de la Divina Providència (El Trionfo della Divina Provvidenza), providència que, en aquest programa pictòric tan concret, fonamentalment protegeix les empreses, les iniciatives i les glòries personals de la família Barberini.

UNA IMPORTANT PINACOTECA

Però a més de tot el referit, el Palau Barberini és avui un extraordinari museu pictòric, el nucli més important de la riquíssima Pinacoteca Nazionale d'Arte Antica, amb grans obres mestres, com per exemple, el famós retrat de La Fornarina (la fornera), de Rafael, qui va ser la seva principal amant i musa inspiradora d’aquest gran mestre de la pintura universal; Judith i Holofernes, de Caravaggio (Judith va ser una bellíssima i pudorosa vídua hebrea que per salvar el seu poble assetjat per les tropes del rei assiri, Nabucodonosor, va seduir i degollar el temible i sanguinari general i cap d'aquelles tropes, Holofernes), un veritable capolavoro (obra mestra mundial); el penetrant i vivíssim retrat d'aquell gran humanista europeu que va ser Erasme de Rotterdam, deliciosa obra del pintor flamenc Quentin Massys.

UN RETRAT D’ENRIC VIII, EL DISSORTAT MONARCA BRITÀNIC QUE ABANDONÀ LA FIDELITAT AL PAPA DE ROMA

Benvolgut pelegrí, si algun dia visites aquest gran museu de Roma, aturat, si et plau, davant d’una extraordinària obra d’art. Et parlo del penetrant, cru i despietat retrat que el gran pintor alemany, Hans Holbein el Jove, va fer el 1540 del molt poc assenyat rei d'Anglaterra, Enric VIII. El seu arrogant rostre ho diu tot. Aquest díscol monarca va tenir sis esposes reconegudes, a dues de les quals, Anna Bolena i Caterina Howard,  va fer decapitar (a part de les seves diverses concubines); un monarca capriciós que va estar dolorosament malalt de gota i de sífilis i que va morir amb una voluminosa obesitat de 137 cm de cintura. Aquest rei, sempre insatisfet i amb un clar diagnòstic d'esquizofrènia, actuava com un veritable monstre. A més, tenia un llarg historial de venes varicoses i úlceres venoses a les cames. Va morir el 28 de gener de 1547 d'una infecció provocada per les putrefactes úlceres venoses de les seves cames, les quals expandien una insuportable mala olor arreu del palau reial. Abans, però, va fer decapitar moltíssima gent, entre els quals, Sant Thomas More, de feliç memòria. I, més greu encara, va fer que el Parlament d'Anglaterra aprovés l’Acta de Supremacia que estableix que els monarques anglesos són i seran els únics caps de l'Església d'Anglaterra. És a dir, parlem d’aquella dissortada acta de 1534 que declara a Enric VIII i els seus successors com a caps suprems de l'Església, per damunt del papa de Roma, aleshores Climent VII, Medici. Jesús ho volia d’una altra manera: “Que tots siguin u com tu, Pare, estàs en mi i jo en tu” (Jn 17,21). Precisament, el lema episcopal del Papa Lleó XIV va en aquesta mateixa direcció: “In illo uno unum”, que es tradueix: “En el Crist, som un”. Però, en fi, ara mateix, els anglicans i els catòlics estem separats. Amics i amigues, ja ho veieu. N’hem fet de ben grosses; aquesta, però, va fer i fa molt de mal. Tot amb tot, ens cal continuar pregant per la unitat.

Ximo Company. Delegació de Patrimoni Artístic

Foto: Iniciat per Carlo Maderno i acabat per Gian Lorenzo Bernini: Palazzo Barberini, 1625 i 1633, Roma, visió del mur central de la façana.