[14-10-25] Santa Maria Maggiore, Santa Maria Major (I)

UNA BASÍLICA PER A LA MARE DE DÉU

Santa Maria Maggiore és un temple imponent i majestuós (Patrimoni de la Humanitat des de 1990); una veritable basílica, tal com van ser concebudes les basíliques a l'època romana precristiana, és a dir, un ampli i polivalent espai de tres naus on es feien operacions comercials o s'administrava la justícia romana. Aquesta, però, amb els seus vuitanta-sis metres de llargària, ja va néixer completament cristiana al segle V i és una de les set grans basíliques patriarcals romanes (es diu patriarcal perquè sota les ordres d'un bisbe que té el títol de patriarca, es reuneixen diverses diòcesis o bisbats). És la quarta basílica patriarcal o major de Roma (la primera és la de Sant Joan del Laterà, la segona la de Sant Pere del Vaticà, la tercera la de Sant Pau Extramurs). Les altres tres són Sant Llorenç Extramurs, Sant Sebastiá i Santa Creu de Jerusalén. Però, a més, la de Santa Maria és la més gran de totes les que han estat dedicades a la Mare de Déu. També és el santuari marià més antic d’occident.

UN LLOC MIRACULÓS ON NEVÀ EN PLE AGOST

Construïda sobre un antic temple pagà dedicat a Cibeles (deessa de la fertilitat de la Mare Terra), se la coneix també com a Basílica Liberiana, en record del papa Liberi (s. IV), o com a Basílica de Santa Maria de les Neus, atesa una miraculosa visió que va tenir l'esmentat papa, relatiu a una nevada insòlita; quelcom que va passar, ni més ni menys, que en ple ferragosto (la popular festa romana del 15 d'agost, encara que al ferragosto se'l coneix també, per extensió, com el moment més àlgid de la calor estiuenca romana). La festa del ferragosto la va fixar l’any 18 aC l’emperador August (Feriae Augusti o Vacances d'August), el qual volia una celebració que unís en una mateixa festa les antigues petites celebracions que s'organitzaven per commemorar la fi dels treballs al camp. En qualsevol cas, entre el 4 i 5 d’agost de l’any 352 la Verge Maria se li va aparèixer en somnis al papa Liberi demanant-li que construís una església en honor seu. El lloc on s'hauria d'aixecar es distingiria per un fet sorprenent: una nevada. Alhora, un noble romà i la seva dona, que no tenien hereus, van pregar a Déu que els revelés com havien de gastar les seves riqueses. En un somni compartit tant per l’esmentat patrici com pel papa Liberi, la Verge Maria va expressar, com hem dit, el seu invariable desig que es construís una església al turó de l'Esquilí (l’Esquilino en italià), un dels set turons que envolten la ciutat de Roma. En concret, la nova església havia d’estar al lloc on va caure una nevada miraculosa, i molt copiosa, que va trigar a fondre’s, just en el petit perímetre rectangular on havia de ser-hi la nova basílica.

UN ELEVAT CAMPANAR

Santa Maria Maggiore té un esvelt campanar romànic, prismàtic, del 1337, que amb els seus 75 metres d’alçada resulta el més alt de Roma. I no sols això, sinó que aquest campanar, fet de maó i força esprimatxat, atesa la ubicació muntanyosa de la basílica, és el punt més alt de tot Roma. Parlem d’un campanar que apareix rematat per un estirat i punxegut casquet de plom, en forma piramidal, i que culmina amb una gruixuda bola remuntada i rematada amb una senzilla creu llatina.

EL SEU EXTERIOR MONUMENTAL

El seu grandiós exterior obeeix a diverses fases constructives. Destaca la seva façana principal, recaient a la plaça de Santa Maria Major, amb cinc obertures a la planta baixa i tres al pis superior, obra insigne del famós arquitecte florentí Ferdinando Fuga (el mateix que va concloure el ja citat Palau del Quirinale, prop de la Universitat Gregoriana), realitzada entre 1721 i 1743. La façana oposada, una mica més sòbria, però també força reeixida, recaient a la plaça de l'Esquilí, i amb el seu prominent absis exterior, és obra de Carlo Rainaldi cap al 1670, anterior a la intervenció de Fuga.

UN INTERIOR DECORAT AMB EL PRIMER OR QUE VA ARRIBAR D'AMÈRICA

De l'interior destaca l’ampul·lós i riquíssim enteixinat daurat de la nau central, obra del gran arquitecte florentí Giuliano da Sangallo cap al 1500, decorat amb el primer or portat d'Amèrica per Cristòfor Colom per al papa valencià, Roderic de Borja, Alexandre VI; ho avala el seu repetit escut heràldic que hi veiem a la filera central del sostre, sempre amb l'inequívoc bou Borja (Borgia per als italians), i la profusa i elegant representació d'aquest mateix animal al diminut fris, gairebé enganxat al sostre enteixinat, que recorre tota la nau.

UNS MOSAICS BELLÍSSIMS

Són veritablement extraordinaris els refulgents mosaics de l'absis central, dedicats a la “Vida de la Verge”, especialment els del “Triomf de Maria coronada pel seu Fill”, signats pel famós pintor i mosaista franciscà, Jacobo Torriti, realitzats el 1295. També destaca el seu ric terra de marbre, d'estil cosmatesc (derivat de la família romana Cosmati, experta, des de finals del segle XII, en la fabricació d'una famosíssima, estesa i riquíssima tipologia de sòls o terres de marbre policrom amb decoracions geomètriques sàviament incrustades). De molt abans, encara d’època paleocristiana, i conservats des del pontificat del papa Sixt III (segle V), hi ha la “Història del Poble Jueu” abans i sub legem, és a dir, abans i després del dictat diví de les Taules de la Llei a Moisès: a la banda esquerra es narren les històries d'Abraham i Jacob. Com a precursors de Crist, representen el creixement i l’evolució del poble de Déu que, per altra banda, aconsegueix vèncer els seus enemics sota el lideratge de Moisès i Josuè.

Finalment, hi ha els mosaics de l'Arc Triomfal, on podem veure la “Infància de Jesús”, o la “Revelació de Déu al seu poble en Crist”, fill de la Mare de Déu. Benvolguts, la setmana vinent encara haurem de continuar amb Santa Maria Maggiore. S’ho val.

Ximo Company. Delegació de Patrimoni Artístic

Foto: Ferdinando Fuga: Santa Maria Maggiore, visió de la façana principal, realitzada entre 1721 i 1743. En primer terme veiem la Columna de la Immaculada o Columna de la Pau, aixecada per Carlo Maderno el 1615 per ordre del papa Pau V, Borghese.